ζῶον ἐλεύθερον

Si la construcció disciplinar d’una àrea de coneixement com l’Antropologia –orbitant seminal entorn de la idea d’alteritat, i l’experiència, la interacció del nosaltres amb els altres– no podia sinó vore’s jalonada de crides d’atenció més o menys precises arran la relativització dels absoluts culturals sobre els quals es formulaven els seus instruments analítics, no hi ha una solidificació sistèmica d’un abast tan demolidor com la «crítica contextual» que des de les acaballes de la dècada de 1960 dóna el tret d’eixida per a l’anomenada postmodernitat. A partir de llavors, a l’escrutini de la posició epistèmica se li suma el de la pròpiament cultural, reconstruint la situació de l’autor a la de l’actor (Geertz, 1989) i generant un horitzó holístic per a la seua comprensió que, malgrat això, amb freqüència ha resultat infraexplotat a l’enroc rere els límits del simple qüestionament o l’oberta autoreprovació disciplinar. Tal vegada aquest fenomen puga explicar, com a poc parcialment, la mancança generalitzada d’alternatives estructurals positives als models d’interpretació social-cultural tradicionals, especialment envers la deriva idealista la qual, en paraules de Maurice Bloch (2005:15), «desemboca en la incoherència de la matèria [antropològica], i en la seua incapacitat per a cooperar amb altres disciplines que no són igualment avergonyides d’estudiar el fenomen Homo sapiens»»; en aquests termes el problema es redobla en aïllar a un circuit impermeabilitzant un seguit ingent de consideracions antropològiques basades sobre l’estudi de la semiosi cultural com un element característic humà el qual, per definició, no només és pertinent també per a l’explicació macroestructural dels grups humans, les seues societats, les seues cultures i la seua història, sinó que a més és absolutament necessari.

En el cas de l’Antropologia política gairebé no hi ha hagut una contestació enèrgica als postulats fundacionals que la van enfocar determinantment sobre l’Estat i, en especial, sobre els processos d’estatització els quals, en tant que processos i per això associats tàcitament amb la noció de direccionalitat, condicionen la visió de tal fenomen particular d’articulació social com la finalitat de qualsevol articulació social llançada a l’esdevenir històric. Sens dubte, rere això és possible entrellucar una ideologia hegemònica verticalista arrelada per un automatisme atàvic en la construcció simbòlica justificativa ((ritualització, eufemització, etc.) de la fossilització de l’autoritat a les institucions polítiques del poder, la qual cosa, de fet, remet al seu torn al propi procés històric que permet l’ossificació de la fractura social que condueix a l’Estat. És a dir: a la formació en tal realitat, resulta tal percepció de la realitat, un punt de partida inevitable que només va guanyant perillositat en la mesura en què va afegint-se-li la presencia d’una intenció universalitzant i sobretot, com dèiem, l’absència d’una deconstrucció contextual de la posició de l’autor i les seues eines analítiques.

Davant d’aquesta situació, l’estudi de les organitzacions socials no estatals s’ha configurat tradicionalment com una àrea d’interés eminentment perifocal i subordinada a l’objectiu cardinal de desentranyar l’estatització: aquest n’és l’ús en les principals teories d’interpretació social vigents a jorn d’hui, des dels discursos funcional-estructuralistes, als neoevolucionistes i els diferents marxismes (Service, 1962; Fried, 1967; Johnson i Earle, 2003; etc.). Finalment, el principal efecte col•lateral que ha implicat aquest enfocament ha sigut la idealització de les articulacions socials estatals i no estatals en relació d’exclusió mútua, una mena de sinècdoque funcional a les línies bàsiques de la qual ve a sumar-se fins i tot l’«escola clastriana» que constitueix pràcticament en solitari la contraproposta antropològica horitzontalista per a invertir la polaritat de la problemàtica –i, amb ella, de la naturalització de l’Estat com a estat humà– (Clastres, 2010; 2009; 2001), però que corre el risc d’enfosquir una casuística pràctica molt més complexa, una realitat plàstica en la qual es verifica una imbricació estructural més o menys invisibilitzada de formacions i arxipèlags no estatals al si d’un teixit institucional estatalitzat. Precisament a aquest fenomen al•ludia Wolf en 1980, tot i que, una vegada més, l’utillatge conceptual formulat des de l’enfocament estatista condicionarà un abordatge que no es resol en la necessària sistematització teòrica corpòria de les institucions, lògiques i practiques no estatals –i fins i tot contraestatistes– i les seues pautes d’immanència, latència i potencialitat.

No obstant això, i en efecte, sempre hi ha vetes. Potser la més fèrtil als darrers anys és la que, fugint de la rigidesa de les tipologies apriorístiques a l’ús, centra la qüestió en les relacions fenomèniques entre el poder, l’autoritat i la dominància, enfocant els processos concrets d’apoderament des d’una òptica que està en deute amb les nocions de «dinàmiques del poder» (sensu .) i de la «pràctica» dialògica postestructuralista sintetitzada magistralment per Pierre Bourdieu (1972; 2007). En aquest sentit, l’obra d’antropòlegs com ara John Gledhill (i. e. 2000) ) o James C. Scott (1979; 1985; 2009; etc.) és d’una referència pràcticament clàssica malgrat la relativament recent aparició, però a poc a poc van sumant-s’hi estudis des de contextos, tant disciplinaris com d’aplicació, menys lligats en la seua base amb l’estricta etnografia i que comencen a eixamplar les possibilitats de formulació teòrica a nivell macro (vid. Nielsen, 2006).En bona mesura, i en part d’altra banda, és difícil separar aquesta germinació acadèmica de l’anomenada «tornada del pèndol socialista» que des de 1989-1994 va posant, al terreny ideològic de l’ètica política, en escac cada vegada més evident a les agendes marxistes estatistes enfront de l’esquerra contraestatista, i així comença a sovintejar una Antropologia anarquista (Barclay, 1982; 1997; 2003; Morris, 2005; Graeber, 2001; 2011a; 2011b; etc.) la qual brega activament per recuperar, des del cap de pont de Pierre Clastres, tant la tradició intel•lectual com la intenció programàtica d’acadèmics com ara Reclus (1909-1914; etc; Pelletier, 2009; etc.) o Kropotkin (1995; 1989; etc.).

Ara bé, si indubtablement aquests processos es troben en un estat d’absoluta insipiència al terreny del coneixement acadèmic a nivell internacional, a Espanya amb prou faenes comptem amb un grapat de referències encara molt allunyades d’una normalització si més no marginal. En efecte, d’algun temps ençà han sigut reeditats o traduïts per primer cop alguns títols bàsics arran la matèria, obra d’autors estrangers (Graeber, 2011b; Clastres, 2010; Gledhill, 2010; Scott, 2003), i tot i que la vessant analítica antropològica només s’aborda puntualment enfront la preeminència del discurs històric i filosòfic, no es pot obviar la projecció acadèmica de la revista Germinal (Madrid,ISSN: 1886-3019), que es publica intermitentment des 2006. Però sens dubte les iniciatives més notables van generant-se des de l’entorn de la Universitat de Sevilla (Talego, 1996; Ventura, 2004; etc.), destacant el treball de Beltrán Roca Martínez (2012; 2009; 2008a; etc.) pel que fa a la proposició sistèmica i aglutinant que tendeix cap a una línia d’enfocament o corrent interpretatiu pròpiament dit: l’edició de l’obra col•lectiva Anarquismo y antropología: Relaciones e influencias mutuas entre la antropología social y el pensamiento libertario (2008) és una fita que dóna bon compte d’això.
Per norma, però, aquesta activitat acaba veient-se abocada a la iniciativa editorial específicament llibertària i, per norma, rarament transcendeix, sinó per una lentíssima capil•laritat, a l’esfera acadèmica més institucionalitzada, la qual cosa reverteix al seu torn en un pobre utillatge teòric i unes fortes limitacions en la capacitat discursiva d’aquesta per a generar explicacions adequades i globals dels processos socials propis d’una gravíssima crisi de l’espai polític; és a dir: per a entendre, explicar –i actuar a– la nostra realitat actual.