Participants
Conferències
Xurxo M. Ayán Vila
(Instituto de Ciencias del Patrimonio,
CSIC): «¿Sociedades contra el Estado?:
Aculturación, hibridación
y resistencia en las sociedades tribales
de Etiopía occidental»
Mbuyi Kabunda Badi (Universidad
Autónoma de Madrid): «Anatomía del no-Estado en
África: La crisis del Estado y del desarrollo en África
y las alternativas populares»
Antonio Miguel Nogués Pedregal
(Universitas Miguel Hernández)
: «Pensando contra las ideas: poder
y memoria en el marco estatal»
Beltrán Roca Martínez
(Universidad de Cádiz):
«Co-optación y contrapoder: La
investigación antropológica
en el ámbito del
sindicalismo»
James C. Scott (Yale University):
«On the Evasion of States in Southeast
Asia, and Elsewhere»
Andrea Staid (Università degli
Studi di Genova): «Una mirada antropológica a las organizaciones
sociales no-estatales, entre el poder
difundido y la deconstrucción del
dominio»
Resums
Societats contra l’Estat? Aculturació, hibridació i resistència en societats tribals d’Etiòpia occidental
Xurxo M. Ayán Vila (Instituto de
Ciencias del Patrimonio, CSIC)
Des de 2006 estem desenvolupant un projecte Etnoarqueològic a les regions etíops de Benishangul-Gumuz i Gambela, frontereres amb Sudan. Al marc d’aquesta investigació hem estudiat l’organització de l’espai domèstic i la cultura material generada per diferents grups ètnics (humus, anyuak, opuuo, nuer, berta, oromo, etc.) sotmesos al procés d’implantació de l’Estat etíop i a les pròpies dinàmiques de l’economia depredadora del capitalisme global. Des de l’Etnoarqueologia hem superat la visió fossilitzant d’unes comunitats tribals que han sigut vistes tradicionalment per l’Antropologia colonial com a relictes del passat. En aquest sentit, són societats dinàmiques i conflictives, que van generar diferents estratègies politiques de supervivència tant durant la dominació italiana (1935-1941) com ara, al començament del segle XXI.
Diferents estratègies, bé de resistència, d’aculturació o d’hibridació, s’amaguen rere l’adopció de nous models constructius que trenquen amb la tradició de la comunitat. L’impacte de la Modernitat imposa una marcada uniformització de les arquitectures domèstiques, que domestiquen al seu torn la materialitat la qual reflectia l’etnicitat d’aquestes comunitats. La millora de les vies de comunicació, l’obertura de mercats capitalistes, els mitjans de comunicació, l’ofensiva modernitzadora de l’Estat són variables que porten a la desaparició gradual de les cabanes circulars i dels conjunts d’habitatge tradicionals.
En aquest sentit, l’espai domèstic concretitza no només una lògica social, sinó un determinat pensament i un discurs de poder. En societats aparentment acèfales i àgrafes com aquelles amb les quals hem conviscut, el poder existeix a diferents escales, i es manifesta de manera paradigmàtica a través de l’habitatge. Així, per exemple, als poblats anyuak la monumentalització de la casa, la seua segmentació espacial, construeix un marc per a la convivència mediatitzat pel poder dins de la comunitat. Aparentment, la planta dels poblats, suggereix un marcat igualitarisme social al caos espacial d’unes unitats d’ocupació semblants vinculades a un Sistema Domèstic de Producció. No hi ha res més lluny de la realitat de la situació. La anàlisi etnoarqueològica dels grups familiars, de la seua materialitat, ens mostra tota una microfísica del poder a la qual es reflecteixen diferents status socioeconòmics així com diferents relacions de poder.
Anatomia del no-Estat en Àfrica: La crisi de l’Estat i del desenvolupament en Àfrica i les alternatives populars
Mbuyi Kabunda Badi
(Universidad Autónoma de Madrid)
L’Estat africà, creat des de l’exterior i imposat des de la cimera, continua a ser un Estat europeu només superficialment africanitzat, sense arrels a les cultures i les societats que pretén governar. Hi existeix una dialèctica permanent entre dues legitimitats (dues lògiques culturals diferents): la política i jurídica o externa de l’Estat (falsa), i la sociològica interna de la societat, integrada per les nacionalitats (verdadera). Hi existeixen antagonismes i intents de control mutu entre totes dues.
Aquest trencament entre l’Àfrica «de dalt» i l’Àfrica «de baix» es reflecteix en el contrast de resultats aconseguits per totes dues cinquanta any després de les independències: el fracàs de l’Àfrica oficial, hereva de les practiques i mecanismes colonials i sotmesa als deures polítics, econòmics i jurídics externs, i en tant això desacreditats; i el dinamisme intern de la societat amb practiques de desconnexió interna i de reajustaments populars, que cal interpretar com a sancions polítiques i econòmiques als dirigents, els quals no han dut a terme cap de les seues promeses, tret d’enriquir-se personalment a un ritme uniformement accelerat.
Proliferen els adjectius per a qualificar l’Estat africà: «Estat neopatrimonial», «Estat neocolonial», «Estat absent», «Estat fallit», «Estat col•lapsat», «Estat criminal», «Estat predador», «Estat importat», etc., mentre que la societat destaca per les pràctiques i els coneixements endògens o domèstics, pels quals s’explica que la vida continue encara, al continent, a contradir les estadístiques negatives dels organismes internacionals.
Ha arribat l’hora per a l’Estat –o més aviat per als qui controlen el seu aparell i governen en les llengües i amb les armes estrangeres, amb models d’Estat i de desenvolupament mimètics–, de reconciliar-se amb les seues societats, posant-se a la escola dels pobles mitjançant la descentralització (renunciant al centralisme i jacobinisme per tal de respectar el pluralisme ètnic i cultural), l’homocentrisme i el sociocentrisme (desenvolupament humanament centrat i amb rostre social, en detriment de l’economia de mercat). És a dir, posar el desenvolupament econòmic al servei del desenvolupament social, i no a l’inrevés, tot acompassant-se amb la cultura africana del desenvolupament, on s’inverteix en les relacions socials o en l’àmbit social.
A aquest respecte, són interessants les pistes relatives a la prioritat de l’agricultura i al reconeixement i institució de l’economia popular, les quals constitueixen les principals activitats de la majoria de la població (camperols i dones), juntament amb el desenvolupament en femení (invertir en les capacitats de les dones per a promoure el desenvolupament econòmic i social). De perdre de vista aquests aspectes populars amb el seu seguit d’exclusió dels pobles i llurs pràctiques, tant les polítiques oficials com la cooperació per al desenvolupament es trobarien a l’Àfrica en un carreró sense eixida.
El fracàs de l’Estat i del desenvolupament en aquest continent ha d’interpretar-se com el fracàs de l’occidentalització i dels dirigents africans, i la resistència dels pobles als models imposats des de l’exterior i la cimera, al marge de les racionalitats populars i internes. Cap model de desenvolupament no pot concretar-se sense la participació dels suposats beneficiaris i la presa en consideració de les seues idiosincràsies.
A l’Àfrica, l’Estat i la societat es necessiten: el primer ha de renunciar als interessos estrangers i elitistes, donar prioritat a la satisfacció de les necessitats primordials de les seues poblacions (participació i representació populars per al desenvolupament i la democratització de les societats africanes) i promoure el desenvolupament econòmic autòcton; la segona ha de proporcionar a l’Estat desestructurat i reestructurat el marc d’estabilitat interna i la participació en els objectius col•lectius de desenvolupament, mitjançant l’harmonització dels seus interessos i la creació d’una societat civil forta com a entrebanc als excessos i abusos de poder (canvis col•lectius per a enfortir la independència nacional, inventar i decidir sobre el seu destí).
El cas de Botswana és il·lustratiu en aquest sentit: la conciliació de la modernitat i la tradició, o la integració per l’Estat, als seus mecanismes, de la lògica de les institucions tradicionals mitjançant la major autonomia de les col·lectivitats locals, explica l’èxit d’aquest país que fa només 40 anys formava part dels PMA i en l’actualitat és un dels «lleons africans». S’imposa per als països africans un nou contracte social i un nou projecte de societat, tot basats en les pràctiques i aspiracions populars.
Cooptació i contrapoder: La investigació antropològica en l'àmbit del sindicalisme
Beltrán Roca Martínez
(Universidad Pablo de Olavide / Universidad de Cádiz)
Els sindicats no formen part de l'objecte d'estudi tradicional dels antropòlegs. En el millor dels casos, la investigació sobre aquest tipus d'organitzacions-més analitzades des d'altres disciplines com la
sociologia-és col · lateral en estudis d'antropologia política o antropologia del treball. Aquesta ponència reflexiona sobre la necessitat d'una antropologia de i des el sindicalisme. En una primera part, es sintetitzen les aportacions d'alguns-pocs-anàlisi antropològics sobre el moviment sindical. Des de la antropologia del sindicalisme, s'ha desenvolupat una crítica al model sindical hegemònic a l'Estat espanyol. S'afirma que en els darrers quaranta anys s'ha consolidat un sindicalisme d'Estat -o sindicalisme de gestió-que accepta implícitament el sistema capitalista, està fortament lligat a les estructures de l'Estat i té un efecte desmobilitzador en els treballadors. Recents aproximacions etnogràfiques ho han posat de manifest (Ventura, 2004; Roca i Ventura. 2009; Gutiérrez, Florido i Roca, 2009). En la segona part de la ponència es reflexiona sobre la possibilitat d'una antropologia des i> el sindicalisme. En aquest cas, no es tracta de qüestionar el caràcter integrador de les organitzacions sindicals i la cooptació del moviment obrer, es tracta explorar formes de desenvolupar una antropologia militant. La proposta consisteix en afavorir la democràcia directa i l'autoconeixement en les lluites laborals i sindicats de base per augmentar la seva capacitat d'incidència i la seva projecció social. Es parteix de la convicció que les eines de l'antropologia poden ser reconfigurades per promoure dinámicasparticipativas i lluites socials. L'antropologia pot ser una arma per al contra-poder sindical.
Arran l’evasió als Estats en el Sud-est asiàtic, i arreu
James C. Scott
(Yale University)
La gran àrea muntanyenca que discorre al llarg de les fronteres entre el nort del Sud-est asiàtic (Vietnam, Laos, Tailàndia i Burma), el sud-oest de Xina i el nord-oest de l’Índia, en ocasions anomenada «Zòmia», ha sigut com a poc als darrers 2.000 anys una regió de refugi envers els Estats centralistes de les valls arrosseres humides. En aquesta presentació s’explora i exposa la formació històrica d’aquesta societat de les terres altes: la seua estructura social, les seues cultures, els seus llenguatges i religions, la seua agricultura i la seua relació amb els Estats. Això ens conduirà, tot seguit, a explorar altres regions de refugi o «zones de fragmentació» a través del món (àrees muntanyenques molt rostes, deserts, marjals i regions pantanoses, manglars costaners, etc.) que actuen com a zones de refugi no només per a pobles i gents que fugen de l’Estat, sinó també com a zones ecològiques de refugi per a la flora i la fauna amenaçada.
Una mirada antropològica a les organitzacions socials no estatals, entre el poder difós i la deconstrucció del domini
Andrea Staid (Università degli Studi
di Genova)
A un període d’extrema crisi econòmica i política com el que vivim actualment al món occidental pense que és fonamental una anàlisi antropològica de les cultures dels “altres”. Pot resultar força útil i, sobre tot, interessant entendre cóm s’administrava i administra l’espai polític, el poder i el domini, en les societats sense Estat. El poder coercitiu al que estem acostumats no és necessariament el “veritable” model de poder, sinó només un cas particular entre d’altres. No hi ha, doncs, raó científica per a convertir-lo en el punt de referència. Han existit i hi existeixen societats sense Estat, sense poder autoritari, sense domini, o millor, on el poder està difós –mentre no han existit, ni probablement puguen existir, societats sense poder. No obstant això, tampoc no cal mitificar les societats primitives o els grups indígenes amerindis, sinó que és necessari subratllar l’interés antropològic per tal d’entendre de quina manera altres cultures viuen i han viscut el rebuig a l’Estat i el domini.
Sent així, lluny de presentar aquestes societats com a models perfectes, empre la recerca antropològica com si fóra un arxiu d’experiències consultables que pot coadjuvar a comprendre millor determinats aspectes del nostre present. La vocació de l’antropologia interpretativa no és la de respondre a les nostres preguntes més profundes, sinó la de posar a la nostra disposició les respostes que altres hi han donat i incloure-les, així, a un tal “arxiu” de la humanitat. És per això que amb una acurada lectura d’aquests estudis antropològics podem també entendre millor la nostra pròpia cultura, en trànsit perpetu, contínuament mestissada amb la resta i –per què no?– aprendre quelcom de les moltes aproximacions a la vida social. Pensar la reelaboració del model de les relacions socials significa reordenar les coordenades del món experimentat; les formes de la societat són la substància de la cultura.
Perfils
Xurxo M. Ayán Vila es va doctorar en Història amb orientació en Arqueologia per la Universitat de Santiago de Compostel·la amb la tesi Casa, Familia y Comunidad en la Edad del Hierro del Noroeste. Des 1997 desenvolupa la seua labor investigadora al Laboratorio de Patrimonio del CSIC (actual INCIPIT), on s’ha centrat en l’Arqueologia del Paisatge i de l’Arquitectura amb especial èmfasi en l’estudi de la domesticitat i la seua integració al teixit social; fruit d’això és la publicació de diverses monografies i capítols en volums de compilacions, així com tot un seguit d’articles en revistes acadèmiques d’àmbit nacional i internacional. La implementació de l’etnoarqueologia al seu grup d’investigació l’ha dut a realitzar recentment treballs de camp a Etiòpia i d’altres llocs de l’Àfrica.
Mbuyi Kabunda Badi és professor honorari del Departament de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals de la Universitat Autònoma de Madrid, càrrec al qual afegeix mèrits com ara haver exercit a l’Institut International des Droits de l’Homme d’Estrasburg, la Universitat de Lumumbashi o la presidència de l’ONG SODEPAZ. Les seues àrees d’investigació són les relacions internacionals africanes, els Drets Humans i l’Estat a l’Àfrica, destacant de les seues nombrosíssimes publicacions títols com ara Las ideologías unitaristas y desarrollistas en África: Del pensamiento único unipartidista al pensamiento único neoliberal (1997) o Ideologías y experiencias de integración regional en África: Problemas y perspectivas (2001). Recentment ha col•laborat amb la Universitat d’Alacant en la preparació del Dossier de Historia del portal “Biblioteca Africana” de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Jordi A. López Lillo es va llicenciar en Història per la Universitat d’Alacant, especialitzant-se en Arqueologia i en eines digitals aplicades a informació arqueológica topo- i geogràfica. Des de 2010 desenvolupa la seua activitat com a investigador contractat del programa FPI del Ministeri de Ciència i Innovació (actual MINECO) vinculat al projecte d’R+D Lectura arqueológica del uso social del espacio (HAR2009-11441); en aquest marc, la seua línea principal de treball es centra en l’exploració de les variables analítiques materials que reflecteixen la situació domèstica integrada a un entramat social-cultural, tot a partir de la implementació d’un utillatge conceptual basat en les tradicions interpretatives en Antropologia. Ha exposat les seues idees en congressos i seminaris nacionals i internacionals, així com realitzat estades d’investigació a l’Institute of Archaeology de la Universitat d’Òxford (Regne Unit) i el Department of Anthropology del Dartmouth College (Estats Units d’Amèrica).
Antonio Miguel Nogués Pedregal
dirigeix el grup d’investigació CULTURDES (Cultura, Turismo y cooperación al Desarrollo) de la Universitas Miguel Hernández d’Elx, on a més és professor titular d’Antropologia social i director del Departament de Ciències Socials. Compta amb nombroses publicacions en capítols de llibres i revistes especialitzades nacionals i internacionals com ara Gaceta de antropología de la Universitat de Granada, Revista valenciana d’etnologia, Vrijetijdstudies o Journal of Tourism and Cultural Change, on tracta les temàtiques dels processos de significació, la cultura i la societat en contextos turístics o qüestions relacionades amb el patrimoni cultural i el desenvolupament tant a l’àmbit de la cooperació internacional com al del desenvolupament territorial.
Beltrán Roca Martínez
va coordinar el volum Anarquismo y Antropología: Relaciones e influencias mutuas entre la antropología social y el pensamiento libertario (2008). Actualment reparteix la seua labor docent entre la Universitat de Cadis i la Pablo de Olavide de Sevilla; és investigador del grup GEISA (Grupo para el estudio de las Identidades Socioculturales en Andalucia) de la Universitat de Sevilla i vocal de l’Asociación Andaluza de Antropología. Ha escrit diversos capítols de llibres i articles per a revistes com Nómadas, REDES, Voluntas, Libre pensamiento i Anarchist Studies, arran les ONG, l’associacionisme, els moviments socials i el sindicalisme des d’un enfocament etnogràfic.
James C. Scott és Sterling Professor de Ciències Polítiques i Antropologia a la Universitat de Yale (EUA), on dirigeix el Programa d’Estudis Agraris. Ha desenvolupant una àmplia labor als camps de l’economia política, les teories sobre hegemonia i resistència, les polítiques camperoles, etc., fruit de la qual són les monografies d’absoluta referència The Moral Economy of the Peasant: Rebellion and Subsistence in Southeast Asia (1979), Weapons of the Weak: Everyday Forms of Peasant Resistance (1985), Domination and the Arts of Resistance: Hidden Transcripts (1990, traduït recentment al castellà), o The Art of non Being Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia (2009).
Andrea Staid és historiador per la Universitat de Milà i antropòleg per la de Gènova, on ha impartit classes als cursos d’Antropologia del mestissatge i Antropologia cultural combinant-les amb l’aprofundiment en dos línies de recerca bàsiques: d’una banda una específica arran la identitat cultural i la hibridació, i de l’altra una més generalista en les dinàmiques de poder-domini-autoritat al seu estudi etnogràfic de relacions horitzontals de poder i grups no estatals. Fruit de la seua doble especialització són els títols Le nostre braccia: Meticciato e antropologia delle nuove schiavitú (2011) i Gli arditi del popolo (2007); és redactor de l’editorial italiana Elèuthera i col•laborador de diverses revistes entre les quals es troben A o la internacional Libertaria.
Dulcinea Tomás Cámara
és contractada predoctoral (ValI+D) al Departament de Filologies Integrades de la Universitat d’Alacant. Es va llicenciar en Història per aquesta universitat i en Antropologia Social i Cultural per la Universitas Miguel Hernández (Elx). És investigadora al projecte d’R+D Literaturas africanas en español. Mediación literaria y hospitalidad poética desde los ’90 (MINECO) i membre de la Comisión Permanente de Estudios Afroargentinos. Ha dirigit el «I Seminario de Literatura Saharaui». És co-autora del llibre Prácticas de la Antropología Literaria (2010), ha coordinat el monogràfic Cine y África (2011) i escrit diversos articles i capítols de llibres, així com participat en congressos nacionals i internacionals arran literatura africana i afrollatinoamericana. És editora del corpus subsaharià del portal Biblioteca Africana de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Les seues línies de recerca giren entorn de les representacions de la violència política a la literatura africana, les narratives nou-esclaves i l’anomenada transafricania, així com l’exploració teòrica de l’Antropologia literària com a (trans)disciplina emergent.
